OccitÃ
OccitÃ
Per Jean-Marc Leclercq
Que caminavam a plasèr. Lo mei grand èra un òme solemne, vestit de plan, dab la barba grisa e las gautas drin arrojas, l’aute, magre, pas rasat, que semblava tot escà s sortit d’ua malautia. Qu’èran empensats hens la lora pròsa e lo mei grand que s’estancava a còps entà ’s passar la man a la barba com se’s volèva pesar los mots.
– Hens la vita n’i a pas temps entà tot. S’arrÃser e plorar, divertÃ’s e s’avejar … au moment de nèisher que’t cau dejà aprestÃ’s de morir. Las envejas de plorar deus nenòts que son pr’amor qu’ac sentisson.
– De qué sentisson ?
– L’aulor espandida de la mòrt … Mei tard òm s’i acostuma …
_________________